La Dama del Cinc d'Oros

Estimada Margarida,

Com et prova la vida a la capital? Pel que he sentit dir a la tia, casa vostra és molt a tocar 

del que ara anomeneu Cinc d’Oros. Hi tinc un record especial d’aquella cruïlla. No sé si 

t’havia explicat mai el dia que un cavall em va fer caure de la bicicleta al bell mig 

d’aquest maleït embolic de carrers. La cosa va acabar amb un carruatge malmès, un 

tronc de cavalls desenganxat, la meva levita d’arreglar esquinçada i, per suposat, la 

bicicleta doblegada. 

Ara, sense voler-ho t’has apoderat del record desagradable que tenia del Cinc d’Oros 

i l’has convertit en quelcom dolç i benvolgut. 

Sento que els anys de joventut han quedat enrere, cosina. Recordes quan érem lliures? 

Tardes senceres jugant a cartes, llegint plegats o cantant duets acompanyats del piano? 

Quina paciència tenia l’Olívia amb nosaltres. Quan no era la tonada, erràvem amb la 

lletra o l’entrada. Eren temps feliços, de despreocupacions, de riure constant, de primers

amors... Ara miro enrere i no sóc capaç de dir en quin moment va acabar la nostra 

joventut. Quan va ser l’última vegada que vam cantar plegats l’Stella splendens, quina i 

 va ser la nostra última lectura de Shakespeare, la nostra última partida al tresillo, l’últim 

vals, les últimes caramelles en nits de dissabte sant? Ai aquelles caramelles que ara 

tenen tant sentit! Tornem, tornem al camp, que és dolça allí la vida i assossegada... 

Recordes aquelles “últimes vegades”?

Els finals abruptes sempre són de mal pair. Necessito temps per fer front a les novetats 

i suposo que t’explico tot això que tu estimaràs irrellevant perquè em perdonis la meva 

conducta el dia del teu casament. Sé que no n’hi ha prou dient-te que el vi em va fer 

xerrar massa. Disculpa la meva debilitat. Necessitava temps per avindre’m a la nova 

realitat; una realitat sense tu. Sempre has format part de la meva rutina, Margarida, 

també l’Olívia, però tu molt més intensament. Desenganxar-me de tu està sent un 

calvari. Sóc un immadur emocional, no tinc remei. Només s’és jove una vegada però 

es pot ser immadur tota la vida. 

Sé que la meva fase d’estudiant a Barcelona ens va distanciar. No me’n vaig adonar 

del tot perquè estava massa ocupat. Suposo que creia que tornaria al poble i tot seguiria . 

Tu i l’Olívia em seguiríeu cosint els mitjons i els botons, em proposaríeu noves cançons 

i escenes per assajar i jo us hauria de dir que ara no tindria tant temps, que treballaria 

a la notaria, però que us dedicaria tardes i caps de setmana per tal de que tot fos com 

abans. Quin desengany el meu! L’últim any a Barcelona us vau fer grans. Tu preparaves 

casament i no me n’havíeu dit res. La tia, a qui devíeu tenir enganyada, m’ho va dir en 

una de les poques cartes que li vau deixar enviar-me. Et prego que no ho interpretis 

com un retret. No vull pas moure raons. Només vull que comprenguis el meu desvari 

durant el passat estiu; un desvari que va culminar el matí del teu casament. Aquell dia 

vaig fer tremolar sants i dimonis, prou que ho sé... El meu cor anava tan ple que tot va 

brollar de la meva boca en el pitjor moment, i davant la tia. No m’ho perdonaré mai! 

Però tan és el meu perdó; el teu però, el necessito i te’l demano ara i per escrit. No 

podria viure tranquil sabent que guardes aquest mal record. Esborra’l si us plau! De 

ben segur que entens la meva postura. Vaig arribar a finals de juliol i em vaig trobar 

una Margarida canviada: més dona, més distant i assenyada, massa potser. Si no 

podia tenir la “meva” Margarida aleshores volia veure l’altra Margarida, la que tothom 

veia, la noia divertida, juvenil i càndida; aquella cosina meva amb qui havia compartit 

la meva infància. Però ja no hi era, o hi era a estones, tot i que no pas per mi. Fins 

i tot la tia i l’Olívia es mostraven diferents; més formals, més tibades, amb un neguit 

visible a quedar bé davant el gran arquitecte vingut de Barcelona per renovar 

l’Ajuntament. Per què els hi teniu tanta por als de ciutat? Els de poble ens pensem 

qui sap què de la capital i al cap i a la fi a tot arreu un hi troba el mateix. Oi que em 

donaràs la raó ara que vius a Barcelona?

La meva única queixa va ser que no m’aviséssiu a temps del que passava a casa. 

Tan poc important era un prometatge que ningú me’l va mencionar? O potser ho era 

massa? Deixem-ho. No intento pas que aquesta lletra sigui un estira i arronsa indefinit. 

Tampoc vull jutjar la teva decisió de casar-te, això mai. Vaig saber tard que t’havien 

explicat les meves corregudes a ciutat, afers sense importància, tot sigui dit; algun 

divertiment esporàdic per aguantar millor les innombrables i tedioses hores d’estudi 

(sense tu). 

Estimada Margarida, perdona’m el mal que t’he fet i els mesos d’indecisió que ara em 

requen tant. Et desitjo tota la felicitat que tu i jo ens vam negar. Saps que per part meva 

no tornaré a mencionar mai més aquest assumpte.

Només em resta enviar una càlida abraçada a la “Dama del Cinc d’Oros”; amb tot el 

meu afecte, 

Nicolau