El millor error

 Estimada,
Solia pensar que el pitjor que pot fer algú que t’estima és deixar d’estimar-te. Deixar
de sentir que li fas falta, deixar de sentir que és millor persona quan està amb tu,
deixar de tractar-te com si fossis únic i especial, com si només existissis tu, o
simplement, deixar-te enrere… i no tornar mai. Solia pensar que això era el que
realment podria destrossar-me, el que em faria plorar fins a deixar-me sense
llàgrimes, aquesta sensació de traïció i engany. Pensava que era l'única cosa que
em podria fer mal al cor, el qual, confós i trist, només sabria preguntar-se que és el
que havia fet malament per a merèixer aquest dolor. Ara sé la veritat. He entès que
el pitjor que et pot passar amb algú que estimes és adonar-te que en realitat, t’has
estat enganyant a tu mateix, quan confons a qui creus que estimes amb la persona
que realment tens al davant. Crec que el que pitjor que pots fer és creure que
coneixes a algú i que tot sigui part de la teva imaginació. Vius en una bombolla, tot
és mentida, una il·lusió, fins que te n’adones i comprens que la persona perfecta, la
parella ideal… no existeix.
Puc afirmar això perquè ho he viscut amb tu. Creia que eres real. No he sabut mai
qui eres, però m’has canviat molt. Igual que un error ens canvia per a no tornar-lo a
cometre. El pitjor de tot és que no podia saber tot això fins que acabés. Però ara,
amb aquesta carta, et puc dir per fi que vas ser un error, i igualment, vas ser el millor
error de la meva vida.
Estimada,
Gràcies a la teva carta, he confirmat el que creia el dia de la nostra ruptura; que et
vas cansar d’esperar el que, com tu dius, no arribaria mai. Jo ja sabia que quan això
passés, pensaries que només havies perdut el temps amb mi. Però sé que em vaig
equivocar. Així que, no només t’escric per disculpar-me sinó per demostrar-te que
no has perdut tant el temps com creus.
Primer, la disculpa. Mirant ara enrere, sé que segurament no ho podria haver evitat,
però també admeto que podria haver pensat dues vegades el que feia abans de
fer-ho. Pensava que ho tenia tot controlat perquè tenia clar el que volia. Et volia a tu,
més ben dit, a nosaltres. Res no em podia aturar. Estàvem tan bé juntes, que no hi
veia un final. Només quatre mesos i ja formaves part de mi. Una gran part. No empodia permetre arruïnar-ho. No podia permetre’m perdre una part del que em feia
ser…jo. Em semblava impossible allunyar-me de tu. Volia tenir-te sempre, passés el
que passés. Volia lluitar. Vaig lluitar per l’impossible, i com era d’esperar, no va sortir
bé. L’únic que lamento és haver-te fet tant de mal.
Ara, no crec que fos tot una pèrdua de temps. No tinc molt clar de qui et vas
enamorar tu, però segur que de mi no, i encara que no fes res per corregir-ho, els
errors que cometem estan per fer-nos humans, i el que menys importa és la
quantitat de temps que triguem a adonar-nos-en.
Et pots equivocar quan t’enamores i estimes, però estimar i enamorar-se no és
l’error. Tu no vas ser un error, el que va passar entre nosaltres sí. I tot i així, va ser el
millor error de la meva vida i el que tornaria a repetir.