Auri

Perdona, sé que te l’he citat infinitament, però recordes Kafka? El tren i els ulls
tancats i la carta sobre el pit? No sóc capaç d’articular les paraules —de dir-ho com ho faria ell—; quan escric sobre tu no sé on recolzar-me —la superfície és un cel lleuger, no toco fons, estic flotant, suspès, ingràvid—, no sé com dir que t’estimo sense dir que t’estimo —som massa joves, no? Som massa joves i això és
inconfessable—, no sé ni com ordenar les lletres del teu nom, i en lloc d’intentar-ho t’abandono a la fredor de les inicials. L’amor pot néixer d’una sola metàfora, però les teves mans s’obren en la més nua literalitat. Em fa por escriure’t i mentir. Jo, que he oblidat tots els sinònims de sagrat, no vull ser-te heretge. La nit està encesa —des de dins— i l’estiu penja com una maduixa madura. Potser per això avui et puc escriure. El solstici —la impermanència. Només tinc fragments. No sé si escric per a tu o a tu o cap dels dos. Potser el que vull és prendre la memòria —el perfum de la fruita sense la promesa de la podridura. Un llenguatge propi. La part de tu que sura sobre l’absència.

1. Soroll, gent parlant, arbres i ombres i cadires de bar abandonades. Llum difusa
—esfilagarsada— vessant des de l’interior de la facultat. La fosforescència de la nit de Barcelona. Amb prou feines he begut, però se m’acumulen els sons desballestats rere els ulls. Sento i no escolto el que em diuen. Quan crec que ja no puc més et veig a les escales. M’apropo. Després, la calma —els teus dits entre els meus, el teu pit i la meva esquena, el món exiliat més enllà dels teus braços. Intento donar veu a la pèrdua —la distància, el final, les amistats condemnades— i contestes que és terrible. Ho dius fluixet, mirant-me. Un segon —l’asímptota. Em sap greu, és terrible.

2. Al cinema xiuxiueges que m’estimes quan em nego a començar les crispetes
abans que la pel·lícula. Després, nu al teu llit, dibuixo amb els dits la topografia del teu cos: les clavícules, la mandíbula, l’espatlla i els omòplats, la part superior de la columna. Tu continues per les línies de les meves cames, l’abdomen, el coll, els llavis. En cap moment el tacte és més que lleugeresa.

4. Camino per les ruïnes del que podria haver estat. Et truco. Busco la manera de dir que sentir-te és el més semblant a tornar a casa.


4. Després de dutxar-nos em rento les dents. Tu estàs al llit, en roba interior. Et
conec millor pels dits que pels ulls, però entenc en les corbes dels músculs —la
tensió amb prou feines insinuada de la dermis— l’obsessió dels grecs per la bellesa.
Amb el cap sobre la teva cama t’escolto cantar lletres que no et saps. Tens el sol a
la boca, una felicitat de préssec sobre la llengua. Quan somrius quasi puc imaginar un futur —viure junts, els dies suavitzant les fronteres—, i creure-hi. Com l’aigua que s’asseca sobre la pell sé que també això desapareixerà.

5. De l’amor a la indiferència no hi ha un pas, sinó una llarga processó d'omissions —el silenci a l’altre costat del telèfon, un petó que no arriba. M’acostumo a trobar-te a faltar fins que no diferencio el buit de la presència. El primer cop que penso a deixar-te estic al metro. Sona No children. Quan ens tornem a veure —tres dies més tard—, no sóc capaç de recordar els motius. Els teus ulls són aigües tranquil·les, primavera. Tot es desfà i cometo l’error d’ignorar-ho.

Els dos sabem com acaba la història. Els moviments memoritzats i la coreografia de la rutina. Ahir érem estranys acomiadant-se per costum. Sé que hagués estat més valent fer-te un petó i dir que aquest era el millor final possible, que ha estat bonic, que ha estat preciós, però no vaig poder. La veritat és que encara t’estimo. Absència i tot. Tinc por que em demanis que em quedi, i encara més por a quedar-me. És millor així. Compto els records de cinc en cinc, com cèntims.

Em sap greu. Intento creure que només escric sobre el que ja no pot fer-me mal.

Amb amor,

Pau