FERIDES
Estimat,
Ahir vaig trobar el teu paquet de
cigarrets en un calaix ple de pols. Feia dies que buscava una raó per
escriure’t, per tornar a pensar-te. Avui, he agafat tinta i paper i, amb
llàgrimes als ulls, he decidit que estic cansada del silenci; silenci que em besa
els llavis i em fa petons agres, amb gust de pólvora.
La mare diu que ja no et puc seguir
plorant, que els homes no busquen dones com jo; joves inexpertes que estimen
massa, que senten massa. No, ells busquen dones que sàpiguen estimar de debò:
amb els llavis, amb el cos, amb l’ànima. Dones que no estiguin malmeses per
amors inconclusos i llunyans, dones d’una sola peça, i no bocins trencats. Els
homes només estimen les dones sense ferides, sense cicatrius, sense petons
gravats a la pell.
Però jo encara no puc oblidar el gris
dels teus ulls, ni el color ocre amb què em vas pintar els llavis aquella nit
de juliol, entre petons eteris i promeses d’un per sempre. Les meves galtes
tenyides de carmesí mentre ballàvem sota la pluja; la teva mà a la meva cintura,
el meu cap reposant sobre el teu pit. I jo sentint que t’estimava; que
t’estimava de debò, com mai havia estimat ningú. Recordo el teu somriure murri,
juganer, i les ganes que tenia de besar-te els llavis i besar-te la pell nua,
on prèviament hi havia escrit els meus versos; poesia en forma de petons.
Recordo com comptava pigues a la teva esquena, fins a arribar a la trentena, i
tu reies i em deies que mai havies conegut a una noia tan pacient com jo. Però
jo no era pacient, sinó boja; boja d’amor i boja per tu.
Ja fa deu mesos d’aquella última nit,
i encara ara em pregunto qui hauríem pogut ser tu i jo si la sang no fos freda
i els homes cruels. Qui hauríem pogut ser tu i jo: dos desconeguts trobats per
sort, casualitat o destí. Desconeguts sense paraules, només mirades i
pensaments. Un últim adeu; i jo plorant perquè marxaves i perquè, en el fons,
sabia que no ens tornaríem a veure.
Vuit mesos des que va arribar la
notícia: t’havien mort a l’Ebre. La nit que ton pare va aparèixer per la porta
amb els ulls enrogits de tant plorar, vaig saber que t’havia perdut per sempre.
Com a l’oreneta que venia a veure’ns cada estiu, recordes? Oreneta morta,
sagnant, quan en Toni va disparar un perdigó al cel. Un perdigó com el que se’t
va enfonsar al pit, escrivint un punt final a una història que mai vaig pensar
que seria la nostra.
Ara, el teu record em fa mal. Em fa
mal per tot el que no podrem viure; pels cafès que no prendrem i els valsos que
hauré de ballar sola; per les nits d’insomni i les llàgrimes vessades; pels
llavis que besaré, intentant oblidar el gust de fum i pólvora. Perquè avui
busco en copes i homes el que no trobo en les nits de pluja; estimat, no et
trobo a tu.
Ja no escric poesia a la teva pell,
sinó que llepo les meves ferides amb l’esperança que, algun dia, esdevinguin
cicatrius.
Fins llavors, et continuaré estimant.
Per sempre,
la teva Marta.
—L.Citra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada